Andorra apleg una setantena de llacs, gairebé tots glacials de circ situats entre els 2.000 i els 2.600 metres. Com que el país és petit, la majoria queden a menys de dues hores de camí des d'una carretera, una combinació poc freqüent al Pirineu.
Tristaina
Els estanys de Tristaina, damunt d'Ordino-Arcalís, són els més accessibles i els més fotografiats: tres llacs en un circ de granit units per un sender circular de dues hores. En ple estiu funciona un telecadira que redueix la pujada gairebé a res, cosa que els converteix en l'opció adequada per a qui no es mou bé en muntanya o viatja amb canalla.
Pessons
El circ dels Pessons, damunt de Grau Roig, és la concentració més gran: una dotzena llarga de llacs esglaonats en un amfiteatre granític, amb el més alt prop dels 2.600 metres. El bucle complet són unes quatre hores. És l'excursió que millor explica com està construïda l'alta muntanya andorrana.
Juclar
L'estany de Juclar, al fons de la vall d'Incles, és el més gran del país i un dels més tranquils. Calculeu unes quatre hores anada i tornada des de la parada de la llançadora. A la vora hi ha un refugi, i el sender continua creuant la frontera cap a l'Arieja francesa.
Engolasters
Engolasters és d'una altra naturalesa: un embassament baix, a 1.600 metres, vint minuts per damunt de la capital, envoltat de pineda i servit per un camí pla apte per a cotxets. És on passeja la gent del país els diumenges, i funciona molt bé com a primera tarda mentre hom s'acostuma a l'altitud.
Quan anar-hi
La majoria dels llacs alts continuen gelats o mig gelats al juny, i alguns orientats al nord conserven gel fins a primers de juliol. La finestra fiable és de juliol a principis d'octubre. El setembre és el millor mes: temps estable, sense gent, aigua baixa i reflexos nets. No begueu dels llacs —el bestiar pastura en aquests prats tot l'estiu— i tingueu present que banyar-s'hi, tot i que no està prohibit, és ficar-se en aigua que rarament passa dels deu graus.
Com es van formar
Són llacs de circ, excavats per les glaceres durant l'última glaciació i retinguts darrere llindars de roca o morrenes. Per això apareixen en cadenes esglaonades: cada cubeta es va excavar on s'acumulava el gel sota una paret, i avui l'aigua de desglaç salta d'una a la següent.